avenc Carles Selicke
Com arribar al punt de partida: Situem-nos primer, en el nostre cas, baixant conca del Llobregat avall i circulant per la carretera C-32 a l'alçada de Castelldefels direcció sud del país; prendrem la sortida 42 en direcció a la C-31 que duu a les Botigues de Sitges i a Port Ginesta-Garraf, aquesta última indicació és la que seguirem al proper trencant, que haurem d'agafar a la dreta i seguidament, endinsar-nos a la urbanització Rat-Penat i arribarem a una rotonda on enfilarem direcció Parc Natural del Garraf, costes amunt. Passarem el punt de la Plana Novella fins arribar al pla d'en Pitxot on hi ha un generós aparcament a esquerra i una bifurcació amb una tanca que barra el pas a mà dreta. Aquí ja podem deixar el cotxe i posar-nos a punt.
A tots els Pirineus s'apuntava mala meteorologia, per tant, què millor que entaforar-nos sota terra a practicar espeleologia?
Ens trobem amb en Marc un dia de reis preparats per a posar a prova si els torrons ens seran un impediment per a superar la gatera inicial del Carles Selicke, deixem el cotxe i ens posem a caminar en direcció la Morella bo i seguint el GR-92 fa un dia rúfol, boira i vent a la vegada i alguna gotellada que va passant.
El Marc, bon coneixedor de la zona apunta alguna drecera per arribar més drets al Campgràs, on prendrem un trencall a la dreta, una antiga pista de servei pavimentada que duu a una de les portes de la tanca de l'antic abocador del Garraf, ja fa estona que l'intuíem per la farum que ens acompanya de fa estona.
Arribats doncs a la tanca, prenem la pista a l'esquerra fins entreveure enmig de la boira la Morella, que nosaltres vorejarem per la dreta ja bo i intentant trobar la boca de l'avenc; anàvem equivocats, encara havíem de seguir una mica més el GR-92, uns 150 o 200 metres més enllà, deixem el GR a mà dreta i ben aviat trobem algunes fites damunt de blocs de roca que ens duen a la boca superior de l'avenc Carles Selicke.
Ben a la vora, un cartell ens adverteix que aquest avenc possiblement pot tenir baixes concentracions d'oxigen, i d'altes en gas metà. No és un bon inici, la hipòxia dóna un marge de maniobra, si ens trobem malament, marxa enrera i punt, però tot i que ens preocupa una mica el metà, decidim baixar fins que el cap ens avisi que l'aire no és "aire". Insistim en NO exposar-se a aquestes situacions.
Ens preparem, ja gairebé és de nit quan entrem a la primera gatera de l'avenc Carles Selicke, equipem el primer pou de 8 metres i que ens deixa a la vista un nou pou, d'uns 40/45 metres i generoses dimensions, que, a través d'una petita boca de seguida ens connecta amb un altre d'uns 50 segons ressenya, molt directe però que demanda d'una desviació per a les friccions de corda que oblido de posar.
Arribant al fons del pou però abans de tocar terra, jo, confonc la pudor, em sembla la pudor del davallador amb l'escalfor d'un descens tant llarg; però no, sembla que és el metà.
Sense ser presa encara del mal de cap comencen algunes dificultats per respirar, molt possiblement al principi més pels nervis que per res, el Marc posa calma, els nervis només condueixen a la hiperventilació; per uns segons, la cosa sembla re-adreçar-se, es baixa a col·locar la desviació, però les dificultats per respirar no marxen del tot, ans al contrari, van en augment; és en aquest punt quan el Marc un cop col·locat el desviador remunta de nou i jo inicio l'ascens. Com no podia ser d'altra manera, només començar a remuntar la corda, amb l'activitat física, el cap juga males passades i el mareig esdevé més i més intens així com també el malestar és més marcat. El Marc llança una corda auxiliar i jo segueixo remuntant corda amunt.
Sortosament, arribo al fraccionament, el desmunto i seguim amunt sense més conseqüències, quan treiem el cap al pou superior, notem clarament la diferència de la qualitat de l'aire, ara el trobem més fresc, i ens anem refent mica en mica a mesura que progressem cordes amunt per abandonar l'avenc havent assolit una cota màxima segons topo de -95 metres dels -135 que té aquest avenc Carles Selicke.
A fora, el temps no ha canviat, llevat que ara si és negra nit, però amb la boira, el vent i la mica de pluja que ja queia abans.
Recollim les nostres coses i comencem a caminar desfent el camí, guiats només per les fites, doncs la combinació dels frontals i la boira ens ofereix una penosa visibilitat. Quan remuntem la pujada, deixant enrere l'antic abocador, aviat veurem els flaixos de les llums de les antenes que coronen aquests turons i arribats al pla de Campgràs, la imatge és digna d'una pel·lícula d'alienígenes, la boira, el vent, la pluja, i tot de llums vermelles de les antenes coronant els turons que s'aixequen damunt del pla. Amb aquest ambient fantasmagòric seguim la pista fins al cotxe, malgrat l'ensurt al qual ja sabíem que ens exposàvem, hem gaudit d'una bona jornada d'espeleologia.
0 Comentaris