Zla Kolata, el cim de Montenegro des d’Albània

• Activitat: Senderisme
• Punt de sortida: Valbonë
• Població més propera: Valbonë
• Distància: 18,88 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1693 metres aprox.
• Temps: 7 hores
• Dificultat: Mitjana: Requereix una bona forma física. Camí a voltes poc fressat, marques molt escasses.
• • Alpet e Shquipërisë, Valbona (Ed. Vektor 1:30.000)
• Material recomanable: Aigua i menjar per la llarga jornada

Sortim de Valbonë per la carretera direcció Bajram Curry, a la sortida del “poble” a mà esquerra hi ha un pont que creua el riu Valbonë, amb un retol indicador amb les distancies APROXIMADES de la ruta a emprendre, que comença marcada amb dues ratlles vermella i groga.
De seguida el camí entra bosc endins i comença a pujar, al principi es un sender bonic pero aviat es torna en un espedreguer i mes tard un cami molt fresat i amb arena molt fina que aixeca força pols, segurament pels ramats de vaques i ovelles que pugen a la muntanya a pasturar.
Seguirem així, amb pendents variats fins a arribar a una cruilla de camins a uns 2km del nostre punt de partida. Hi veiem un rètol indicador, tambe un paller i a la nostra dreta un nucli de cases de muntanya abandonades i derruïdes la majoria d’elles.

Encara que el cami mes evident no sigui aquest i les marques indiquin un tomb a l’esquerra, anirem direcció al nucli de cases, seguint ara les marques més vistes a la vall, tres franges: blanc, vermell, blanc. Creuarem un prat que hi ha just passat el nucli, en sentit ascendent, i de seguida ens endinsarem en una bonica fageda que pràcticament no abandonarem fins a arribar a un primer collet, on hi veiem el que a casa nostra en diriem una pleta, i una cabana amb uns nois que guarden els ramats que es veuen costes amunt. Hi veiem tambe un cartell on hi diu CAFE, parem un moment i sens apropa un noi que mig xapurreja l’angles i ens pregunta si volem alguna cosa, demanem aigua i ens omple una ampolla de franc, aixo si, aigua terbola i amb un gust estrany. Hi posem potabilitzadores i amunt. Tambe veiem que venen refrescos a 2€ la llauna.

El cami segueix ascendint per la dreta de la pleta, seguim encara amb les marques, passant per nombrosíssimes dolines i el que semblen un parell d’entrades a coves amb una congesta de neu tapant-les.
Les marques ens duran fins a un coll molt clar i marcat, on si seguim, creuem cap a Montenegro, i les marques esdevenen un pel confuses.
A l’anada, la lògica (i unes linies vermelles pintades a la roca) ens fa abandonar la recerca de més senyals blanc-vermell-blanc i seguim les linies, que senfilen a una feixa damunt el que sembla un rocam i parets d’un petit circ rocós. Aviat, grimpant i des de les alçades, veiem un camí i unes marques amb dos punts concèntrics blanc-vermell que continuen el que sembla ser un itinerari mes lògic i segur que el nostre. Amb tot acabem la grimpada i els flanquejos fins que ambdos camins conflueixen, i ens conduiran per un zig-zag a saltar de feixa en feixa fins assolir un nou collet, sembla que ens estem movent per terreny de Montenegro.
Arribats al coll, ens assalta el dubte, ja que a Valbonë, un noi ens ha dit que el Zla Kolata és el que véiem del poble estant, aquí però, hi ha tres cims, i ni la gent de la zona, ni els mapes, es posen d’acord. Amb tot però, una pintada en una pedra ens indica que el que busquem es a l’esquerra, hi pugem, de seguida veiem que el cim és força mes enlla, despres de resseguir una bonica carena. Arribats a dalt, una inscripció: Maja Kollatë.
Coi, aquest és el cim més alt de Montenegro, baixem i fem l’altre, que fins dalt no té ni marques ni per sort, tampoc inscripcions, però si a dalt, una pintada ens fa saber que sóm al Zla Kolata, la sisena d’Albània, cansats de marejar la perdiu i sabedors que ens queda una bona baixada, deixem l’altre cim, que és menys estètic, de fet, és m3és aviat la punta més alta d’un llom de muntanya i enfilem avall.

Dir que de dalt el Zla Kolata ens ha semblat veure un rastre que tirava a la vessant sud, i segons els mapes albanesos, la pujada es fa per allà.
Vista l’experiencia del coll on hem perdut el camí realment lògic per embrancar-nos en una successió (encara que curta) de grimpades i flanquejos delicats, decidim no buscar-nos maldecaps i desfer el camí, aquesta vegada, com sol passar quan es va de baixada, veiem molt més clarament tots els camins fressats i còmodes.

Així doncs, ja només queda desfer el camí per tornar a Valbonë, parar al riu a mullar-nos amb la seva aigua gèlida, posar peu si mitjons a remull, i tornar al Guesthouse, a mullar-nos per dins amb una Korçe, segons els albanesos, la seva millor cervesa.